Pues si. Como lo lees. Hasta los mismísimos de mentiras, de promesas incumplidas, de que se nos toreen, de que tengamos que pedir perdón por existir, de que se nos tache de todo lo malo y no se nos de la más mínima oportunidad de respirar.
De políticos que se bajan los pantalones, de políticos que nos dan por donde nos sentamos y encima se nos rien en las barbas, de ex-políticos que se siguen riendo y se preguntan que qué queremos y encima, en lugar de patearlos, les demos la llave de la ciudad, de políticos que, a diario, dicen que donde dije digo, digo diego.
De saber que cualquier vago de esos cobra en un mes más de lo que yo gano en un año, trabajando más horas que él y con mayor esfuerzo.
De oir que una recepción con cuatro canapés cuesta más de lo que gano yo en 4 años.
De tantas y tantas cosas, que hoy más que nunca y con mayor fuerza digo lo que me dijo un día mi hija pequeña, cuando tenía 12 años y regresaba de una competición en la capital del reino, donde la habian ninguneado a placer:
-A ver si de una puta vez Cataluña se independiza y no tenemos que volver a Madrid para nada-
Y hoy más que nunca esa es mi bandera y así la siento.
Aunque escriba en un idioma que no es mi lengua materna, pues gracias a los que precedieron a los que hay ahora, me avergüenza hacerlo ya que no se hacerlo tan correctamente como en éste.
2 comentarios:
Amén. Jo sí que ho faré en català, perquè tot i no ser la meva llengua materna (ningú no és perfecte) és la llengua que més estimo. ¿Sabeu? Les llengües són com els fills (que no tinc), o en aquest cas, com les filles: quan en tens dues te les estimes per igual. No pots contestar aquella pregunta que fem tots els nens algun dia: "Mama, ¿a qui t'estimes més?" És senzillament impossible. Però... sempre hi ha un però, n'hi ha una que, pel que sigui, perquè ha estat malalta, molt malalta, perquè per circumstàncies desafortunades de la vida has estat a punt de perdre, perquè és la més fredolica, la més feble, la que té menys amics... sigui pel que sigui, n'hi ha una que, encara que sigui per un segon, te l'estimes més que a l'altra.
¡Visca Catalunya! ¡I visca el català!
Hola Eulàlia,
Gràcies per haver-me fet un lloc en el teu bolc.
Quan jo vaig anar a escola el català estava prohibit, i segurament que faig més faltes d'ortografia de les que em penso, però no per això deixarè d'escriure'l. Practicant se'n aprén.
El món no pararà i la política és imperfecra, com tot.
Independència i política social, són les meves reivindicacions.
Publicar un comentario