Vaig neixer a la post-postguerra. En una decada on encara hi havia molta por, però en la que la gent començava a pensar que potser podrien sobreviure.
A casa es parlava en catalá però no es parlava de politica.
Vaig començar a anar a la escola amb 4 anys i mitg i cada dia, abans de començar, ens feien aixecar el braç ben enlaire i cantar una cançò que no enteniem, però no per la llengua en la que la cantavem, ja que tothom parlava aquella llengua també, si no per que no enteniem el sentit de la lletra.
També ens feien resar molt, a tota hora. Al mitgdia, a la tarda, els caps de setmana. I ningu es queixava. Era el que s'havia de fer i es feia.
Però a casa no es parlava de politica.
Escoltavem la radio.
Al mati la meva avia seguia el rosari, al mitgdia la sra fortuny, que donava consells que jo no entenia; a la tarda les noveles de la corin tellado i la sra francis, que també donava consells que jo seguia sense entendre.
A la nit una cosa de detectius, que haviem d'endevinar qui havia estat el culpable i las histories de matilde perico i periquin, que era un matrimoni amb un fill mol jaimito.
I per acavar les noticies.
Però seguiem sense parlar de politica.
Anavem bastan sovint al cinema. A un dels del barri, on hi feien dues pel·licules i com que no ens feien soritr en acabar, les veiem dos o 3 cops.
Abans de començar les pelis feien una especie de noticies que es deia NO-DO, en blanc i negre, on ens explicaven el que havia passat a espanya i al extranger. Totes les inauguracions del Caudillo, casaments reials a europa, etc.
Però a casa no es parlava mai de política.
A casa em van ensenyar a llegir i, segons explicava ma mare, amb 3 anys era capaç de llegir La Vanguardia i fins i tot escrits a ma, com les cartes de la meva familia, tant si estava escrit en castellá o en catalá i a la escola m'ensenyaven a escriure correctament l'idioma que no es parlava a casa, però en el que estaven escrits el llibre de la escola i tots els llibres i tebeos que el pare em portava, ja que a banda de treballar a correus, a les tardes treballava en una editorial i alla li donaven llibres i tebeos per els seus fills.
Aixi, amb 5 o 6 anys, ja llegia Mujercitas i les histories de Julio Verne com 20.000 leguas de viaje submarino, o de la tierra a la luna. I moltes altres: Corazon, d'Edmundo de Amicis, Robinson Crusoe, o Mark Twain.
Però mai em van ensenyar a escriure la meva llengua ni a la escola ni a casa.
Un dia, cuan jo tenia uns 8 anys, vaig descobrir, a casa d'una veina, uns llibres de contes escrits en catalá i com que m'agradava molt llegir li vaig preguntar si m'els deixava. Ella em va dir que si, ja que sabia que jo cuidava be els llibres, però que els havía de llegir allá, a casa seva. No m'els podia endur. No li vaig preguntar perqué. Al cap i a la fi, que no m'els pugues endur significava pasar bones estones a casa seva, on no si sentien noveles ni coses que ja m'avorrien.
Com podeu imaginar, vaig estudiar a una escola de monges. Ho vaig fer fins els 14 anys, cuan vaig deixar-la per posar-me a treballar.
Aquest fet va fer que comences a veure les coses d'un altre forma i em vaig començar a cuestionar la veritat que m'havien estat venent.
Vaig descobrir mes autors, ja que l'advocat per el que treballava, en veure que a mi m'agradaba llegir, em va obrir la seva biblioteca i em va contestar a moltes preguntes.
També vaig començar a preguntar-li coses a la meva avia, que havía viscut la guerra civil.
I aixi vaig saber que havía pasat realment a la guerra.
Com la meva familia, tant la de ma mare com la de mon pare, havian perdut els seus negocis pel sol fet de ser catalans.
Em va ensenyar els bitllets que la seva mare va aconseguir guardar, cuan va començar la guerra, que havian perdut el seu valor al cap de pocs dies i que ja mai mes no serviren de res.
Em va explicar moltes coses.
Ella era catalana de cor. Casi no savia parlar en castellá, tot i que l'entenía, perqué mai havia volgut aprendre'l.
Ella havia pogut estudiar en la seva llengua cuan era petita, igual que ma mare, però aixi com ma mare parlava en castellá amb tothom que li parlava en aquesta llengua, la meva avia els hi contestava sempre en catalá. I el mes xocant es que mai ningu li va dir que no la entenia.
Mica a mica vaig anar llegint coses que em van fer veure la realitat però a casa, amb el pare o la mare, no es parlava de politica.
I va arribar la mort del dictador i va començar la democracia. O això ens pensavem.
Vaig veure als que havíen estat ministres del regim, com aquell gordo fastigos que es va banyar a Palomares, crear un partit politic dient que ells sempre havien estat democrates.
No m'ho vaig acabar de creure, però en no tenir prous dades per negar-ho, tampoc ho vaig fer.
Vaig veure coronar el rei que el dictador havía designat com a succesor seu, però com que no hi havía cap altre sol·luciò a curt termini, em va semblar, com dieun ells: "el menor de los males".
Vaig votar si a la constituciò creient que era el millor que podia fer.
Vaig llegir tot el va caure a les meves mans al voltant del partit socialista i els vaig votar.
Però els anys van anar pasant i vaig veure que els socialistes cada cop s'asemblaven mes als hereus del dictador.
Vaig llegir molt i molt de la historia del meu pais. EL MEU PAIS. Alla on jo havia nascut, que no era pas alla on deien que jo pertanyia.
Vaig veure com, mica a mica, el que ens havien "regalat" per tenir-nos contents durant els anys de transiciò, ens ho anaven prenent.
Vaig veure com, mica a mica, els que pensaven com el mort resorgien i anaven acaparant els llocs de poder.
He vist com, mica a mica, tot va tornant a ser com era abans del 75.
I ja en tinc prou.
Ara ja no em valen excuses ni em fa por res del que m'expliquin.
Ara ja ho vull tot.
Ara vull el meu pais.
Vull poder anar pel mon dient que soc catalana. Vull un document que ho demostri.
VULL LA LLIBERTAT.
No hay comentarios:
Publicar un comentario